Segle XIX
El 1802, el dia 10 de novembre, el rei Carles IV, la reina Maria Lluïsa, i el ministre Godoy visiten Vilafranca:
“Lo rey entrá per lo portal de Nostra Señora dret al quartel, luego rambla avall dret à la Cort, plassa Major y plassa del oli. En dit portal de Nostra Señora hi havia un ball de valencians, altre de pastorets y altre de muixiganga per acompañarlo devant del cotxe, pero com anaba à la porta no pogueren ballar, pero junt ab la musica ÿ tambe lo Drach anaren a ballar ÿ sonar devant de palacio…”
Després continua així:
“sobre lo cementiri devant de palacio hi havia un castell de foch qe donava a frente al palacio. Se dispará a dos quarts de nou ÿ aná moltíssim bé ÿ entretant los balls ÿ Drach feyan son deber devant de palacio ÿ à un quart de deu se acabá tota la funció…”.
El més de febrer de 1808 Vilafranca va rebre una altra visita reial. Aquesta vegada es tracta de la filla de Carles IV, Maria Lluïsa, que passa per la vila el dia 3 de febrer, i per celebrar al seva presència es va organitzar una festa per homenatjar-la:
“Luego qe la Reyna fou en palacio junt ab la demes comitiva acudiren allí en la plassa devant de palacio lo Drach, un ball de muixiganga ÿ altre de valencians ÿ a 2 quarts de set se tirà un castell de foch qe estaba collocat devant de casa Tarrada ÿ la capella de musica també soná sempre fins qe vingue ordre de plegar en un tablado qe se collocá al cantó de casa Perlas”.
Al 1816 hi ha una nova reparació del Drac que costa 15 sous. En una altra entrada hi trobem un tal Mayner, espardenyer, que al costat de Delmau Pou, apotecari, són els pirotècnics de la vila, art que sembla que es va popularitzant durant el segle XIX.
Llibre de comptes
En els comptes del 1818 hi ha una nota interliniada que parla del sonador. Pel lloc on ha estat introduïda amb posterioritat aquesta entrada, sembla que és una referència al músic del Drac. Des de la primera anotació de la música pel Drac el 1784, i fins al 1839, només s’anota com a music ‘tamborino’ en diverses ocasions, però no és fins al 1840 quan trobem per primera vegada especificat el flabiol com a instrument que l’acompanya. El 1849 veiem que es canvia el flabiol per la gralla, i cobra 40 rals, i el 1860 el graller cobra 2 duros i 12 rals.
Al 1832 apareix una de les entrades enigmàtiques del llibre, a l’anotar:
Ballà los dos drachs.
Una anotació en els comptes ens diu que es paga al graller del Drac 40 rals. Fins ara sempre l’havíem trobat acompanyat de flabiol i tamborí.
Un altre text, de Gaietà Vidal i Valenciano (Vilafranca del Penedès 3 d’octubre del 1834 - 22 d’agost del 1893), “Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Panadès” publicat a la dècada dels ’80 a El Labriego, i posteriorment recollit i publicat per en Pere Alagret el 1912, ens aporta més informació. L’autor explica els seus records d’infantesa al voltant de la Festa Major, que poden situar-se a mitjans del segle XIX. En l’apartat dels preparatius parla de quan es donaven els balls:
“los del Drac no s’acontentaven amb menys d’una cinquantena de trets, que a set rals, pujaven disset duros i mig”.
Ja al dia 30, tornant d’ofici per anar a la Casa de la Vila ens parla dels portadors del Drac i del vestuari que portaven per fer-lo ballar:
“en lo carrer los del Drac (lo vell Not, lo Miloc, los de cal Tamborinaire que eren los que sempre el portaven), convençuts de la importància i transcedència de la missió que els estava encomanada, sabent, potser, que feia ja més de dos-cents cinquants anys, describint les festes realitzades amb motiu de la canonització de Sant Ramón, havia escrit un entusiasta apotecari [...] anaven enramant de coets la creu de ferro que porta en la boca lo vell Dracàs, en posaven també en les maces o crossots, es vestien lo grec i caputxó de borrà amb llargandaixes verdes i grogues, l’hereu Tamborinaire es posava les calces de cuiro i sonant lo tamboriner i flabiolaire lo sabut tu ru ru, tu ru ru, se plantava la bestiassa davant de la porta de la Casa de la Vila, i als crits de ^acota’t^ ^volta’l^ calaven foc als coets per a què, com deia l’apotecari del vell temps
fes lloc
tothom arreu.
I realment, tothom en feia: tan bon punt, a judici dels que el portaven, havia lo Drac complert lo fi per a lo qual fou criat, se n’anava tot ^cerando^ cap a cal Not, amb un gran plaer i satisfacció de les criatures que contemplaven la festa des dels balcons de les cases veïnes a la de la vila, que veient la bocassa espaventable de la fera i l’espessa fumada dels coets i sentint los esbalecs del trons, que s’estavellaven sens interrupció, esparerats, esfereïts i amagant-se pels racons, rompien a plorar talment com si el Drac se’ls hagués de cruspir”.
fes lloc
tothom arreu.
I realment, tothom en feia: tan bon punt, a judici dels que el portaven, havia lo Drac complert lo fi per a lo qual fou criat, se n’anava tot ^cerando^ cap a cal Not, amb un gran plaer i satisfacció de les criatures que contemplaven la festa des dels balcons de les cases veïnes a la de la vila, que veient la bocassa espaventable de la fera i l’espessa fumada dels coets i sentint los esbalecs del trons, que s’estavellaven sens interrupció, esparerats, esfereïts i amagant-se pels racons, rompien a plorar talment com si el Drac se’ls hagués de cruspir”.
A l’hora de narrar l’Entrada de Sant Fèlix descriu detalladament la posició de cada ball en arribar la imatge del sant:
“Los balls disseminats per la plaça enfront de l’Església: a mà esquerra, la moixiganga amb les atxes enceses formant un grup del tot vistós; a la dreta, los xiquets que havien muntat uns espadats; davant l’antic palau dels Comtes de Solterra, senyors de la Manresana, los diables i lo Drac portant coets en la boca, en la cua i en les ales; prop de la Capella de Nostra Senyors dels Dolors, una gran peça de focs artificials i per tot arreu gent a desdir.”
El 1876 es reprèn la Festa Major, aquesta vegada amb més entusiasme, després de tres anys sense celebracions, i a més es commemora el centenari de la proclamació de Sant Fèlix com a patró de Vilafranca. En els comptes d’aquest any el Drac cobra 12 duros.
Fora de la vila el Drac també actua, i així el trobem a les festes de la Mercé de Barcelona, on habitualment es convidaven entremesos d’altres poblacions, la recull Joan Amades, destacant-ne la seva popularitat. En una auca satírica de les festes de la Mercè es llegeix:
hasta el drach de Vilafranca
ha llogat l’Ajuntament.”
Aquesta actuació podria ser la mateixa del 1871, quan Francesc de P. Rius i Taulet, president de la comisió de festes de la Mercé, va voler que els balls de Vilafranca actuessin a Barcelona. Va demanar als caps de colla dels següents balls un pressupost: panderetes, dues colles de bastoners, panderos, dues colles de figuetaires, tres grups del Ball d’en Serrallonga, dues colles de moixigangues, cercolets i drac. El pressupost del drac era de quatre homes i un music, 140 duros. Sense foc 100 duros.
A la matinal de la Festa Major de Sitges del 1877, trobem que hi tenen de convidat el Drac de Vilafranca. Aquell any una discussió per temes musicals entre partidaris d’El Prado i d’El Retiro va provocar la preparació de dues cercaviles parel·leles a la matinal, organitzades per cadascuna de les agrupacions. El Drac va participar en la del Retiro, que va preparar una festa a l’alçada de l’oficial, on, entre d’altres balls, hi anava la Mulassa de Vilanova. El 1890 el drac va tornar a Sitges per Festa Major, i la premsa explica que va ser pagat per les mateixes persones que el transportaren, sense subvenció municipal.
A finals del segle XIX trobem una altra sortida del Drac fora de Vilafranca. A Sant Martí Sarroca, al barri de la Fassina. Durant una sortida a Sant Martí, el Drac de Vilafranca s’hi va quedar guardat uns quants dies. Mentre no l’anaven a recollir, els nens del poble s’acostaven a veure’l sovint, dient que anaven a Cal Drac, de manera que li va quedar aquest motiu a la casa, que actualment encara conserva, tot i haver-se traslladat més al centre del nucli urbà.
D’aquesta època tenim la primera fotografia del Drac, que pot situar-se a la decada dels ’70 del segle XIX. Hi apareix amb els gegants vestits de moros, un tres de set net, i un grup de gent entre els que es pot veure diferents balladors i músics de la Festa Major. Aquí el Drac ja presenta una imatge força semblant a la que veiem actualment. La diferència més destacable en relació a la forma que té actualment és la posició de les ales, que apareixen totalment verticals, mentre que actualment estan lleugerament inclinades cap enfora, i el recargolament final de la cua, sensiblement diferent.
El 1893 al Drac se li va efectuar una reparació. Aquesta intervenció pretenia desfer-ne una d’anterior, de data desconeguda, però que podem suposar no gaire llunyana, que havia carregat amb ferro el seu interior per diverses avaries que havia sofert, i que l’havien deixat massa pesat, arribant als 107 quilos. Si bé aquest pes és força semblant a l’actual, el problema deuria ser més aviat d’equilibri que no pas de càrrega.
Arrel d’aquest fet la Confraria va acceptar l’oferta de Josep Baltà R. de Cela (Vilafranca del Penedès 1866-1937) de pagar una segona reparació, i van arribar a uns acords, ja que ells s’havien gastat els diners que tenien en l’anterior intervenció, i els censals i rendes de que disposaven havien disminuït considerablement. Amb aquesta reparació el van tornar a l’estat anterior a la reparació que l’havia deixat amb massa pes.
Drac, gegants i castells
Aquests acords estan registrats en un document signat el 26 de desembre de 1893 per Josep Baltà i els membres de la Confraria de Sant Miquel davant de Pere Garriga, rector de Sant Maria. En aquest escrit s’específica que el Drac pertany a la Confraria, però que el Sr. Baltà i els seus succesors en seran dipositàris, i que el conservaran en un lloc adequat sempre dins de la vila. Tot seguit s’explica tot el sistema de préstec, que serà gratuït per a qualsevol funció, excepte quan el rector consideri que es tracta d’una funció immoral o irreligiosa. En cas que l’acte no fos religiós ni de l’Ajuntament, i hi hagués retribució, una meitat seria per la Confraria i l’altra pel Sr. Baltà. En una altra banda queda clar que el Drac no podrà sortir de Vilafranca sense l’autorització de totes dues parts, i a més la sortida havia d’estar sota l’observació de l’administrador de la Confraria, a qui anomenen “vell”. També destaca l’impossibilitat de vendre el Drac i altres usos que se'n puguin fer. Finalment s’assenyala que si la família Baltà es negués a mantenir la custòdia del Drac, llavors passaria un altre cop a la Confraria, i si ja no existís, al rector de Santa Maria. A partir d’aquest moment el Drac va passar a dormir al Palau Baltà, també conegut com Cal Fraret o Palau Babau.